Colocador de productes financers i inversions borsàries. (el que en anglès es diria Broker). nascut el 1967, la generació probablement més malaguanyada del s XX. 2 fills dels que sort n`he tingut.

Wednesday, December 27, 2006

quina vergonya¡¡¡¡

Hola,

com molts de valtros sabeu, treballo en una empresa financera. A vegades estic a casa i poso el Bloomberg televisión per anar seguit l`actualitat bursària. Abaixo el só i hi dono un cop d`ull de tant en quant. L`altre dia després de dutxarme anava en boles pel menjador eixugant-me amb la tovallola quan de sobte veig un company de feina que l`entrevistaven al Bloomberg TV¡¡¡¡¡¡ Sé que pot sonar extrany, però la veritat és que
em va fer tanta vergonya que instintivament em vaig tapar amb la tovallola i vaig anar
a la meva habitació.

Tuesday, December 26, 2006

miscel.lania nadalenca

hola audiència,

avui només tres questions d`ordre i unes escenes costumistes.

1) el contador de visites ha deixat de funcionar. De la qual cosa m`en alegro molt. M`havia arribat a obsesionar com si fos un directiu de Tele5. He tornar als inicis, a escriure només per rellegir-me. I pendre els comentaris com a regals.

2) No tinc ni idea de passar a la versió Beta. Ho vaig intentar i no va funcionar, ara cada cop que ho intento em diu que a causa d l`intent negatiu haig de mirar no se que avans de fer el canvi. O sigui que si deixo d`afegir posts ja sabeu que passa.
Si es donés el cas obriria un "chamb-confidencial", al que hi serieu dirigits per correu o com bonament pugui.

3) El número extra del blog ha vençut per Sant Esteve.Els qui l`hagiu copiat teniu un exemplar de col-leccionista. Igual arriba a tenir valor, aneu a saber.

A part d`això m`he instalat el E.mule. És molt interessant saber que es baixa la gent d`internet. Us pasaré les meves estadistiques i tindreu alguna sorpresa.

A part d`aixo ...doncs correcte. Grans dinars de Nadals. Destacaria que la meva filla (te 7 anys) va agafar "el temps perdut" i va llegir fins la pàgina set. El meu fill (9 anys) va enganyar sa mare, sa mestra, la mestra de reforç i la psicologa de l`escola i va aconseguir fer.les creure que s`havia emportat els deures quan en realitat els havia amagat a un calaix de la classe. Ell que és viu i elles que son tontes.

De sortir poc, només un dia. Això si fins les sis de la matinada. Seguiran detalls.
(ho prometo),

Activitats psicòpates; vaig buscar el DOOM2 per internet i el vaig comprar per només 20us$. Alguns el recordareu, va ser el primer joc en que anaves matant en primera persona. Ara farà deu anys m`el vaig passar tot sense fer cap trampa. Em va costar sis mesos de la meva vida. Com que el recordo bastant l`he passat en tres dies.

El tió m`ha portat una novel-la de Hennig Mankell, "El cervell de Kennedy".

La nit de nadal vaig rebre 35 missatges d`aquests impersonals. Un d`aquests era d`una antiga companya de feina. Com que vaig imaginar que estaria penjada com jo, la vaig trucar. La vaig recollir a casa seva i vam anar a fer una copa. Vam provar a sis
bars o pubs del barri (viu aprop meu) i estaven tots tancats. O sigui que no vaig tenir més remei que convidar-la a casa meva. Un cop es va haver queixat de tot el queixable ens vam quedar sense conversa. Per donar vidilla vaig sugerir que ens podriem enrollar, ja que estavem a casa meva i amb la calefacció posada. En primera instancia ella semblava estar-hi d acord, però de cop va i em solta; "..però escolta, és que ben pensat jo vull una relació seria. Que busques tu? Només un rollete?".
Chamb va respondre." dona, aixi de cop...doncs si. No estava pensant de tenir res seriós ara mateix, tu mateixa". Ella va estar uns instants pensant i va dir; "..doncs mira, si no hi ha res seriós passo, m`en vaig a casa. M`acompanyes?" Chamb només va poder articular; "...amb el fred que fa? doncs no, no t`acompanyo. Tu mateixa"
Es va posar l`abric, em va fer dos petons i va marxar. Mentres esperava l ascensor em
va aseverar "...chamb, avui tens deu punts negatius".

I aixi vaig pasar la nit de Nadal.

Sunday, December 24, 2006

..o sigui que això és el que sent una dona.....

Divendres passat vaig anar a un sopar de comiat d`un company de feina. Erem onze, vuit tios i tres noies. Vam anar a un libanès del carrer provença, casi amb Villaroel. Us el recomano. Era com estar en una escena de "munich". A les postres va venir una libanesa autèntica a fer una petita sessió de danza del ventre. De la de veritat, no una d`aquestes atrocitats que fan les dones vagaroses de Barcelona. Després van estar a aquell pub irlandès del carrer Casanoves que es diu Flann O`Brien o alguna cosa aixi.
A les tres caminant cap a casa vençut o derrotat l`alcohol.

En el camí de tornada tenia una sensació rara que no sabia d`on venia. L`endemà, ja serè, m`en vaig adonar:

- El restaurant l`havia pagat l`empresa. (venia el cap de comptabilitat)
- Les dues primeres rondes el company que marxava.
- La tercera el meu ajudant.
- La cuarta no recordo qui.

En total que havia passat tota la nit i no havia pagar absolutament res, per primer cop vaig saber el que sent una dona que és convidada a tot i a tot arreu. Un sentiment dolç i agradable, tot i que a mi em va quedar una mica de remordiment. Supos que això es domina amb el temps.

Thursday, December 21, 2006

mega camarera uncensored




Doncs com que la foto esta a la web del T, aqui teniu la full version de la Mega camarera i la seva companya.

Valgui per felicitar-vos a tots vosaltres el Nadal.

Wednesday, December 20, 2006

una mica de mega camarera



Bona nit a tothom,

un regal de nadal per als meus seguidors. Una de les vestals que veieu és la mega camarera. (La foto és treta d`internet, o sigui que no faig res dolent.Però igualment
he preferit amagar la mirada. És irresistible)

Llastima que no veieu els seus ulls, son una bella expressió de la vida.

Vull expresar el meu homenatge a totes les dones que m`aprecien i que m`han aguantat
molt més enllà del que és raonable. Suposo que ho feu perque em considereu bona persona.

Bon nadal a tothom, us estimo a tots.

Tuesday, December 19, 2006

anònim amable i carinyós



Ei penya,

he rebut un correu d`algú que no conec. És molt (massa) amable amb mi. Si el poso és perque esta molt ben escrit i val la pena.

Ahi va





Estrujable Chamb,


Volia dir-te que m’encanta el teu darrer post. Guardo elements suficients per imaginar-te reconcentrat i sol a la barra del T: tinc algunes imatges teves (sempre diferents i contradictòries), tinc moltíssimes paraules, tinc una bona descripció de la cambrera i, finalment, tinc una borrosa (però no imprescindible) impressió del T. Un bon còctel per a encendre la imaginació, tipus gintònic de Tanqueray.

Una nit molt rara em sembla que vindré a veure’t a aquesta mena de garito no apte per a éssers humans homologats. Ara ja tinc comprovat que no em cal disfressar-me força perquè em deixin franquejar lliurement l’entrada (sense pagar, a sobre). Aniré directa a la barra de la teva cambrera i li preguntaré per un senyor molt molt alt que pren gintònics de Tanqueray. De seguida sabrà de qui li parlo, però afegirà alguns trets a la descripció, per estar molt segura que ens hem entès. Coses insubstancials a les quals la gent hi dona molta importància, com ara el nom i l’estat civil: "Si, és clar. En Chamb. Un tio divorciat que és encantador i que sempre ve sol". "Ve sol i se’n va acompanyat", preciso jo. Ella somriu: "Què estrany. Avui no ha vingut. Et poso una copa i l’esperes: no pot trigar gaire".

Li demano la copa ben carregadeta. No voldria emborratxar-me massa, però hem d’admetre que sense anar lleugerament axispada em vindran ganes de sortir corrents. Ja no recordo que fa unes hores he pres un antihistamínic: no t’imagines els estralls que la combinació pot arribar a fer.

La música és tremenda. Juraria que berrea Sergio Dalma en els gegantins altaveus. La cambrera té ganes de conversa, intrigada per la meva identitat. Li explico un rotllo que s’empassa com la bona noia que és: "Mira, resulta que és un germanastre que acabo de saber que tenia. El meu pare era un capullu i un faldilleru. En chamb i jo ens hem descobert en el Diario de Patricia". Li fascina la història, fins al punt de mormolar, horroritzada, que "el teu germà ha sortit a ton pare, tia. Per lo de faldilleru, no per lo de capullu, que no ho és".

Ja vaig bastant passadeta per la combinació del medicament i l’alcohol, així que continuo amb la meva novel•la per entregues: "Tinc moltes ganes de conèixer els meus nebots, saps??". "Ai, nena, és clar. Què mona". Jo li amaneixo la història amb pinzellades extretes de tragèdies gregues: baixes passions i sexe dur que no caduca, per posar-hi una mica de salsa. La cambrera escolta impassible els meus detalls d’incestos i parricidis, sense ni tan sols aixecar una cella. Finalment, i veient el meu estat semicomatós, m’aconsella d’anar-me’n. "Mira, no t’ho prenguis a malament, guapa. Però està clar que al molt gili no li va el rotllo fraternal. Sinó, hauria d’haver vingut: t’asseguro que no perdona un diumenge". Amb una sensació de petit fracàs, però amb tot alleugerida, enfilo cap a la porta i me’n vaig, humiliada, al pàrquing.

A dins del T ressona, eixordador, l’energumen del David Bisbal. La cambrereta balla, elèctrica, mentre serveix un gintònic de Tanqueray a un senyor molt alt. "Perdona", pregunta ell, una mica moix, "estàs segura que mentre em trucaven no ha vingut ningú preguntant per mi?". "Totalment". Ell encara dubta un cop més: "És roseta... bé, així com amb metxes crec. No en sé gaire més". La cambrereta es descorda un botó més de la brusa. El neó platejat fa ressaltar una piga, just al naixement del pit, que aquell senyor tan alt no pot deixar d’advertir. "Mira", diu, sense ni una petita tremolor a la veu, "jo crec que si alguna noia preguntava per tu, ho sabria del cert, no? O tu t’has cregut que sóc tonta?".

La cambrereta del T n`és molt molt d' intel•ligent.

Amb carinyu, la teva aspirant a cambrera



oi que és bonic?

Monday, December 18, 2006

Moments estelars de l`humanitat.(2).El paradís.





Diumenge, 17 de desembre de 2006. Disco T, Barcelona.

Ja sabeu que algun diumenge a la tarda, m`acosto a la disco T a la sessió de tarda. Comença sobre les vuit i acaba sobre les dotze. Jo m`hi estic una hora i mitja o potser dues.

Rarament parlo amb ningú, em limito a un parell o tres de gin-tònics de Tanqueray. Em poso recolzat en alguna columna o barra i penso una mica en com serà la setmana que ha de començar. M`agrada el diumenge perque la meva mega-camarera va menys atabalada i podem creuar unes paraules. Mai em regateja el seu somriure quan em veu arribar i quan li dic adéu.
Com que no la vull agobiar, m`estic poc a la seva barra. A més, se que no li agrada veure com xerro amb sudamericanes. Sempre m`adverteix que són unes lagartes. Crec que pateix per mi.

Aquest diumenge anava amb un vesit estampat molt curt i cenyit. Te un cabell molt negre i enrixolat, bastant llarg. Com que feia unes setmanes que no em veia em va dedicar un somriure una mic més explicit que d`habitud.
Després del primer tanqueray a la seva barra, vaig voltar amunt i avall, sense una orientació definida. Vaig xerrar amb alguna antiga coneguda i poca cosa més.

Passades les deu l`ambient ja esta carregat i agafa un tò fins i tot més decadent.

Em vaig acostar al seu domini per fer un tercer i darrer cubata. Ella estava sola al centre de la barra, ballant amb aquella vibració elèctrica que no se d`on treu. Quan em va veure va parar d i va fer un parell de passes per acostar-se. Va ser un instant en que tothom de la barra estava mirant a la pista, el temps va quedar paralitzat i es va crear una atmosfera particular entre ella i jo. Ens vam creuar la mirada, ella es va apujar lleugerament el vestit fins l`alçada d`on començava la mitja, que era de llenceria finisima. Amb un delicadissim moviment se la va ajustar, em va esguardar directament i em va picar l`ullet . Al incorporarse, amb les mans a la cintura em va dedicar un somriure esplendorós.

I el temps es va tornar a posar en funcionament. I jo vaig baixar del paradís.

Saturday, December 16, 2006

fox, m`agrada

És una opinió personal, però crec que la televisió ha mort.

O com a mínim tal com l`entenem avui en dia. Ahir volia veure els gols del Barça del mundial de clubs. Normalment hauria d`haver esperat algún informatiu, però vaig descobrir que per youtube ja es podia trobar un resum complet dels gols.

Des de fa ja anys només obro la tele per mirar futbol, bàsquet o porno de pagament. Igualment he comprobat que la meva neboda k només l`encen per mirar la MTV. Si el que vull és informació per internet m`assabento de tot rapidament i sense aguantar els gilis de TV3.

Ja no tornaran els dies en que tota la familia es reunia dissabte tarda i/o nit per mirar una peli.
Per la xarxa ben aviat podrem baixar qualsevol pel-licula de manera inmediata, i cada membre de la familia (si és que en queda alguna) la veurà tranquilament a la seva estància.

Però vet aqui que el monstre es resisteix a ser enterrat. Gràcies al meu fill he descobert un canal que es diu Fox, a la televisió de pagament. I allà he acabat veient uns capitols de dues series;

- una és d`un metge que es diu "House". A vegades fa una mica de ràbia, però la veritat és que et manté enganxat. M`ha recordat antigues series de culte com "Lou Grant", per mi encara la millor.

-l`altre és una que es diu "Me llamo Earl". Va sobre un looser massa bona persona. Aquesta crec que m`agrada perque em recorda molt a mi.


I mira, altre cop em tens excarxofat davant la tela de visió que deia la meva iaia.

Tampoc esta tan malament.

Friday, December 15, 2006

Chamb Blog i el seu pare....

Des de fa temps sospito que la meva personalitat té un punt important d`exhibicionisme. I també, o simultaneament, d`histrionisme.

Ho vaig començar a detectar en la meva època de visites a Pubs Liberals.

Els blogs ofereixen una oportunitat magnifica d`exhibir-se de la manera més impúdica. Veig clar que per això em va agradar aquesta història de publicar el que em passes pel cap. Sense haver de respondre davant cap expectativa de ningú.

Poc a poc però , acaba passant el que tant bé ens descriu la gran Anna T.
Sense casi ni voler anenm creant un personatge que agafa vida pròpia. I encara pitjor, ens fem un públic per al qual finalment escrivim.

Ja m`ha passat algun cop que he pensat "quin post puc escriure que agradi als habituals?". Aquest fenòmen no té perque ser negatiu, però m`esta fent pensar si al cap d`un temps resulta que escrius per obligació envers el "teu públic" o encara ho fas per pur plaer.

Un tema que m`amoïna és la gent que em coneix a la vida real i segueis el meu blog. Tots ells son bons amics i molt intel.ligents. Crec que saben que hi ha una linea entre Chamb i el seu creador.

Però per ser sincer, n`hi ha algún que potser no sap entendre que els blogs i les relacions que s`estableixen a la blogosfera no son el mateix que un joc.

En definitiva es tracta de relacions humanes, sempre tan dificils.

Wednesday, December 13, 2006

Lluís Corominas - El gendre dels Tous

estic de tan mala ostia amb aquest tema que faré un blog especial per donar suport a la familia Tous.

Estic fins els nassos de presses de pél.

Qui s`hi vulgui afegir que ho faci, però ni que sigui jo sol no penso callar¡¡¡¡

el misteriós cas....

Antecedents;

El S és el meu company de feina que seu al costat meu. Té uns insultants vint i cinc anys. Ha estat uns mesos buscant pis, n`ha vist potser trenta o trenta cinc. Finalment vam tenir fumata blanca i a començaments de mes ell i la nòvia van començar la vida en comú.

Fets

Aquest pont, la novia va anar a Londres a veure una amiga. L`aplicat S va demanar festa tota la setmana per estudiar els materials d`un master que està fent.
El dilluns va veure unes humitats sobtades que sortien al sostre del cuarto de bany. Primer va pensar que era una filtració, però rapidament va veure que hi havia una fuita que venia del veí de dalt. Va pujar a trucar el timbre, però no obtingué resposta. Pel que es podia deduir, havien marxat de pont olvidant alguna aixeta oberta. El tema es va solucionar avisant la presidenta de l`escala i tancant l aixeta de pas del habitatge en questió.

Dimarts, el S va mirar el partit sol a casa. A la tarda havia estat la guàrdia urbana per l edifici, però no en coneixia el partit. Quan aquest ja s`havia acabat tuquen al seu timbre. El S obrí i un noi d`uns trenta i pocs es va identificar com a mosso d`escuadra. Per l`escala es movien mossos uniformats amunt i avall.

-Mosso; hola bona nit , si tens un moment és per pendre`t declaració del tema del pis de dalt.
-S; a, si cap problema. Sembla ser que ja esta arreglat no?
-Mosso; si, ara ja marxarem, ja s`ha fet l`aixecament del cadaver.
-S. cadaver? quin cadaver?
-Mosso; pero que no ho saps? tenies un mort al pis de dalt. Hem trobat a un jove d'uns 35 anys mort a la banyera de casa en circunstàncies sospitoses.
-S. Ostres¡¡¡ no ho sabia¡¡¡ vaja susto en ple pont.
-Mosso; si, Deu n`hi do. I mira que jo tenia uns dies i volia a anar amb la novia que esta a Tossa. M`hauré de quedar a Can Fanga.

Tuesday, December 12, 2006

acceptar la realitat


(punxeu aqui)
(no em digueu que el pobre no és lleig, a mi em fa molta pena)



cada cop m`adono més de com ens és necessari d`ignorar tot allò que no ens agrada.
M`explico amb uns exemples;

- si jo fos plenament conscient del nivell de fracàs de les meves relacions amb les dones, no sortiria de casa. Se que tinc un problema, però per sobreviure l `haig d`ignorar.

-el president del València (Bautista Soler) és l`home més lleig possible. Estic segur que ell ho sap, per això s`ha dedicat a forrar-se i un cop ho ha aconseguit, a triomfar en el món del futbol.

- Carod Rovira sap perfectament que és un imbècil ridicul. Que s`ha de mantenir com sigui amb el sou de conseller, perque després d`això només te una sima sense fons.
Però parla amb la seguretat de qui predica la paraula de Deu.

És un mecanisme necesari però pervers. Perque no veure i acceptar el problema implica
no buscar-hi solució. Dels exemples, esta clar que el de Carod no te solució, però Bautista Soler es podria operar i jo podria centrar-me i parar de fer el gili.

Faig aquesta reflexió avui perque hem tingut entrevista jo i la mare del J (el meu fill), amb la psicologa de l escola, la mestre especialitzada i la tutora del J, que crec que es diu Anna Tarambana. (si no l`és, és igual). Apart de constatar que el J ja te tot de dones pendent d`ell (té a qui assemblar-se), l`entrevista ha estat bordejant el desastre perque la meva santa ex es nega en rodó a acceptar els problemes del nostre fill. De manera que abordar qualsevol actuació es fa impossible. I és dificil de creure perque les dificultats del J son obvies. I ella el veu cada dia¡¡¡.

Totes les mestres i jo mateix li hem explicat amb delicadesa, amb contundència, amb tristesa, amb raonaments, amb comparacions per activa i per pasiva que el J té problemes seriosos d`aprenentatge i de relació, i que en alguna mesura els tindrà tota la seva vida. Com si sentis ploure. Sempre hi ha un culpable de les dificultats que hem tingut fins ara; una senyoreta,l`escola , els companys, la playstation, l ADN que el nen té de mi, la situació familiar (aqui entrem de ple en el xantatge emocional), o que en realitat no hi ha cap problema.

I així passa que qualsevol sugerència de les mestres és sistematicament boicotejada per la santa ex. Avui la obsessió ha estat tirar en cara a la soferta Anna T, que va obligar al J a menjar-se un quesito i aquest va vomitar.

Realment, jo crec que he tingut mala sort en les dones que he escollit.

No puc ser tan dolent.

Monday, December 11, 2006

pagina 123

He vist que corre un nou meme.Com que ningú m`el pasa, ja el faig jo de "motu propi"

Es tracta d agafar el llibre que tens més a la vora. Anar a la pàgina 123 , i transcriure la cinquena frase. Cal citar llibre i autor.


la frase que ha sortit és;

"-A veces prefieren esperar para comprobar que nadie los está vigilando. Es probable que esperen hasta que se haga noche cerrada."

Autor; PETER ROBINSON
Llibre; "El peso de la culpa" Un nuevo caso del inspector Alan Banks


Seria una bona frase per sentir en off al començament d`una peli. Veu de nen i imatge d`un jardí solitari al capvespre.

Algú vol continuar aquesta història?

Saturday, December 09, 2006

No tindràs una casa en ta puta vida.

He vist al blog http://abogadaenbcn.blogspot.com/ que s`ha convocat u
una protesta el 23 de desembre contra els alts preus de la vivenda. Particularment em sembla tan útil com manifestar-se perque fa fred o perque treballar per menjar és una llauna. Es tracta en realitat d`organitzar un bon sidral, pasar-ho bé i si coneixes algú del sexe contrarii i acabes al llit, doncs tot això que n`hauràs tret.

Crec que en general la gent que hi anirà és prou intel.ligent: Per tant no pot ser que es creguin que algú pot determinar el preu de la vivenda. Ara bé, per si algún descerebrat es creu aquest discurs semi-okupa li faria saber aquests punts.

- El preu de la vivenda el marca casi unicament la demanda. L`oferta és lenta per naturalesa perque les vivendes no es poden fabricar en serie. Si el preu dels paraïgues hagués pujat com els dels pisos, no dubteu que els paraiguïstes haguessin multiplicat la seva producció, i per tant el preu hagués baixat.

I perque ha pujat el preu dels pisos?

a) la gent els pot comprar. Els baixos tipus d`interès han fet que les quotes hipotecàries siguin molt més asequibles que fa uns anys. (ara ja no tant, ja es notarà en els preus)

b) a Catalunya hem passat en pocs anys de sis milionsd`habitants a segurament més de set i mig. És a dir que la inmigració hi ha tingut molt a veure, encara que politicament això no es pot dir. (i per cert, mileuristes mestissos, heu pensat que sense l`inmigració estarieu segurament guanyant el doble?).

c) molt poca gent te memòria de crisis inmoboliaries, que han existit i molt dures.
Tenim instalada a la nostre societat la idea de que la vivenda sempre puja, per tant qualsevol preu que paguem sempre serà bó.


-I quines solucions proposen els convocants?

cap que tingui cap sentit. Al saló inmobiliari els vaig veure protestant contra promotors i constructors. Es pot ser més absurd? no em puc creure que es pugui ser tan burro. Vaig intentar anar a parlar amb algún d`ells però un cordó de mossos m`ho va impedir.

Als qui vulgueu un pis us recomano el que he fet jo;

-Treballar com un animal, buscar-me alguna feina en la que pogués guanyar més diners.
I els diners que no tinc els he demanat, i els torno religiosament.

Si us penseu que hi ha alguna altre manera, les pasareu molt putes.

Thursday, December 07, 2006

El ping- El pong

La Jennifer, el Ping



Us explicaré breument la seva història.(que no me-l`ha explicat ella). Estava en una casa rica a Lima fent de minyona. Com és normal, el fill de la casa se la follava. Als vint anys es va quedar embarassada. Va tenir una nena que es diu Maria-Laura. A ella no li van deixar ni el dret de criar-la. Directament la familia es va quedar la nena i a ella la van fotre fora. Com que tota la seva familia emigrava, a ella no li va quedar cap altre remei que fer-ho també. El pare de la nena es va casar i ara te altres fills. Però la seva dona no vol saber res de la Maria-Laura, i per tant aquesta viu amb els avis. Ara te nou anys i a l`escola la preparen per fer de model.
Ara ja fa tres anys que no la veu. La truca diversos cops per setmana i li compra joguines i roba que li envia molt sovint. Per això no va deixar de xerrar amb la Mariona. Em va demanar si algun dia li deixaria per anar de compres totes dues.

L`història de la Jennifer a Europa és més senzilla. Va començar treballant de netejadora en diverses oficines sinistres. Al poc temps va apendre rapidament a seleccionar homes amb pasta i viure mig a costa d`ella. Casi mai follant, només donant a entendre que era possible. Va estar uns anys ajuntada amb un advocat de més de cinquanta anys que la pasejava amb Mercedes i li esquitxava bitllets per capricis. Al final l`advocat s`en va cansar i la va canviar per una altre peruana amb els pits més grans. Des d`aleshores ha anat treballant en cafeteries centriques de Barcelona. Ha après a tenir diversos amiguets que va renovant. De cada un en treu regalets, sopars, pasejadetes i amb sort una mica de pasta que els demana i obviament mai torna. Hi ha una discoteca a Provença-Viladomat que es diu Performance. Es de colombians, peruans i ecuatorians. Alla ella és la reina del mambo.



La Jennifer, el Pong


El que em va fer ràbia del missatge va ser la quantitat.
950€ per no arribar a 1.000.

Però em va fer tristesa per que el dia que vam estar amb els meus fills ens ho vam pasar tots quatre molt bé. Ella no va fingir, va ser feliç jugant al monopoly amb els mi i els meus fills.

Però el tema estava clar. Ella veu en mi un tio que te pasta i que li pot treure.
Si la acompanyava al metge i li pagava , perque no provar d`aconseguir uns euros?
Li vaig enviar un missatge divendres al matí dient que no li deixaria cap quantitat. Em va trucar sorpresa preguntant si havia passat alguna cosa. Li vaig explicar amb claretat ella només volia de mi diners. Que s`equivocava anant aixi per la vida.Que si tingués un problema real li deixaria però que no era el cas. Només va dir "grácias Chamb", i va penjar.
Al cap d`un parell d`hores em va tornar a trucar per demanar-me que per favor jo no digués res a la amiga comú, i dir-me cridant; "...que sepas que a mi nadie me da comer"

Te més raó de la que es pensa.

Wednesday, December 06, 2006

El Ying-El Yang

El Ying


Ja coneixeu la Chamb-Jennifer López.

Vam sopar un dia a la Vaqueria, alla la vaig coneixer i em va impresionar la seva bellesa i com es cuidava per estar guapa. Un altre dia em van portar a ballar salsa ella i la N. Em va ensenyar els pasos basics i va estar tota la nit cuidant que jo estigués bé. L endemà a S`agaró; vam fer el camí de ronda i per dinar una mariscada. Dissabte passat amb els meus fills al cine; en sortint vam sopar a la Oca. Ella els va comprar unes revistes i van estar tota l estona xerrant i rient, sobretot amb la M. Tornant al cotxe feia fred i es van posar les dues la meva jaqueta, un braç cada una. A casa partida de Monopoly fins més tard de les dotze. Ella marxá amb taxi que va insistir a pagar ella. Com que te molt mal d`esquena li vaig buscar un osteòpata i l`hi vaig acompanyar, després vam sopar a una petita pizzeria aprop de casa meva. Com sempre el comiat van ser dos petons al portal de casa seva, al carrer LLobregat d`Hospitalet.

Els plans pel pont eren sopar dijous al Petit Paris i anar de divendres a diumenges al sur de França.

El Yang

Ahir vam tenir els següent intercanvi de SMS

19.50h Jennifer; Me da verguenza y no me atrevi a decirtelo X telefono, necesito pedirte si me puedes dejarme un dinero hasta fin de mes. Si es posible pero dudas te firmo un documento k certifique d k me prestas. Si crees k es un atrevimiento te pido que me perdones.

19:58h Chamb; Dime lo que necesitas y como te lo hago llegar. No vuelvas a dudar de pedirme lo que necesites.

20:10h Jennifer; Tengo k entregar un dinero. Cuanto puedes dejarme? Tengo que entregarlo y son 950euros.



La vaig trucar per quan ho necessitava i em va dir que dijous.

Us deixo dos dies, que creieu que farà Chamb?


(La resposta al següent capitol.)

Monday, December 04, 2006

Houellebecq

A Catalunya tenim el Sostres, a França el Houellebecq.

L altre dia parlant amb una amiga li vaig parlar d`un fragment que em ca impresionar del seu llibre "La possibilitat d`una Illa"

Li vaig citar per sobre, i em vaig quedar amb les ganes de rellegir-lo. Avui ho he fet i tinc ganes de citar-lo:

"...el meu primer gest des de la baixada de l avió, va ser engegar el mòbil. Em va sorpendre, i fins i tot espaordir, la violència de la decepció que em va posseir quan em vaig adonar que no tenia cap missatge seu.
L`única oportunitat de sobreviure, quan s`esta sincerament enamorat, és dissimular-ho a la dona que s`estima, fingir en qualsevol circumnstància una lleugera indiferència. Que trista, aquesta simple constatació¡
Quina acusació contra l`home¡ Tanmateix no se m`havia acudit mai rebutjar aquesta llei, ni plantejar-me substraure-m`hi: l amor et fa feble, i el més feble dels dos és
oprimit, torturat i finalment matat per l`altre, que per la seva banda oprimeix, tortura i finalment mata sense mala intenció, sense sentir-hi ni plaer, amb una indiferència perfecta."



Qui no hagi estat algun o diversos cops en una de les dues situacions, que aixequi
el dit.

Friday, December 01, 2006

Moments estelars de l`humanitat. Chambhistòria.(1)

Situem-nos


Igualada, 1981. Chamb té catorze anys. Acaba de començar primer de BUP. Feia ja casi 1,90 d`alçada i no devia arribar a 70kg. Alguns pels de barba que mostrava orgullós em feien destacar per sobre dels de la meva edat.

Des de molt petit em fascinava el bàsquet. A la escola erem tan pocs que no podiem formar equip. Però a l`institut em van acceptar per a l`equip que participava en els campeonats escolars que enfrontava els centres d`Igualada i alguns de la comarca.
Sommiava cada nit en jugar al palau blau grana i ser com l` Epi o el Sibilio.
Anava a practicar cada dia avans de classe, a les hores de pati , al migdia i ens quedavem després de classe. Estava plenament convençut que a base d`esforçar-me acabaria jugant al Barça.

Els partits eren dissabte al matí. En un pavelló cobert, que en aquell temps ja era molt.

El debut de l`equip de l`institut va ser contra la escola de Teneria. Anavem de color verd fosc, Chamb amb el num 9 cosit. Les samarretes eren les de gimnastica.
Logicament no vaig ser titular, eren tots de segon i per a mi uns mestres de bàsquet.

A mitjans de la primera part l`entrenador em crida i em diu que sortiré. Em dona les instruccions; en atac de pivot alt i en la defensa zonal 2-1-2 a la part de sota a la dreta.

Salto a la pista amb un pessigolleig a les mans i amb la respiració accelerada pels nervis. Ara se que el que em pasava és que tenia la adrenalina disparada com un soldat en combat.

En la primera jugada defensem. Els de la teneria perden la pilota i ens situem en posició atancant. Chamb ,obedient, al pivot alt. El nostre base juga amb l` aler esquerra, dos jugadors el presionen i la pilota torna al nostre base que intenta penetrar en la zona pel fons de la pista, aprop de la rattla. Ja casi sota el tauler
para de botar i queda tancat sense possibilitat de llençar. El presionen tres jugadors de la teneria i li costa treure la pilota. Chamb li crida l atenció des de dalt de la zona perque esta sol a la alçada del tir lliure. Amb un ràpid passi picat
la bola va a les mans de Chamb.

Tal com m` arriba la pilota miro l`anella i tiro sense ni haver botat. L`atenció de tothom es va centrar en la paràbola pronunciada i amb molt d`efecte.

Recordo cada milesima de segon com si fos una eternitat fins que la bola pilota va entrar neta i aixecant la xarxa. Dos punts. Algú va cridar; "-Molt bé Chamb¡¡"

A la vida tots tenim un moment com aquest.

tinc un rolex

Llegint el diari he vist un gran anunci d`una joieria. Concretament la Roca. Anuncien els Rolex.

Un lleuguer somriure de suficiència s`ha dibuixat als meus llavis; jo ja en tinc un.

Concretament un que a la botiga val 15.600€. A molta gent li fa ràbia veure`l. Per això el porto sempre i quan estic en grup de gentno paro de moure el canell per fer.lo més evident.

M encanta aquell moment en que una xurri que acabes de coneixer el mira disimuladament. Notes com es posa calenta al detectar que ets un tio de pasta.

Millor m`ho paso encara en les converses en que surt el tema del materialisme. Aquelles en que els ecoprogresites papanates diuen que vivim un mon d`imatge i falsetat. Aprofito aleshores sempre per dir que tenen raó i que per exemple jo no dono cap importància a portar el rellotge que porto.

I sabeu que és el millor? , que el meu Rolex m`ha costat 20 euros, m`el ha portat la dona d`un amic meu que fa d`hostessa d`avió. Fins i tot els entessos no el distingeixen si no el tenen a la mà o molt aprop.

I de debó que m`agrada, igual m`en acabo comprant un d`autèntic.